Men Too (reflexions sobre la violència)

 

Me Too o Men Too?

Darrerament, i cada cop amb més freqüència em pregunto si els esforços socials per apaivagar la violència són dirigits de forma correcta. Bé, això seria en el millor dels casos, perquè significaria que aquests esforços existeixen, cosa que amb l’ambient social que han creat certs personatges dels quals no cal parlar poso en dubte. 

L’assumpte que ocupa aquest escrit és un altre, que s’albira a la primera frase d’aquest escrit. Els esforços per neutralitzar l'omnipresent violència són efectius? O molts cops són una mena de paperot organitzat per una colla d’interessos, majoritàriament polítics, per acumular vots?

Aquestes preguntes em venen al cap després de comprovar que ningú parla de l’arrel del problema de la violència, i sol es fa visible el fet de punir als executors finals d'aquesta. Però torno a preguntar: Quina és l’arrel? Quins són els orígens dels quals mai es parla?

Assassins, violadors, abusadors són posats a la mira d’uns suposats mitjans de comunicació que la major part de les vegades semblen tenir un codi ètic similar al que utilitzava Goebbels. Però a l’àmbit social que ha “fabricat” aquests personatges qui li demana comptes?

Qui és capaç d’anar a la recerca dels que creen exèrcits paral·lels, dels que trafiquen amb éssers humans, i qui sap quines són les consignes que reben els cossos d’elit dels exèrcits quan envaeixin un territori, o que es cou dins de la guerra bruta dels estats?

Moltes preguntes, però ni hi ha més. Podem considerar feministes aquestes primeres dones, pioneres en part, però que han acceptat des dels seus càrrecs, continuar acceptant polítiques que tenen com a objectiu mantenir una estructura social que es basa en el benestar d’una minoria envers la misèria del 90% dels habitants del planeta? I la meitat d’aquests habitants, dones, doblement castigades per ser-ho. Gràcies a les religions i els seus fanàtics. I el capitalisme, cada cop més salvatge? Un teclat d’ordinador barat justifica un model econòmic que esclavitza homes i dones fins al punt que la misèria de set mil milions i escaig d’habitants justifica el “benestar” de menys de cinc – cents de milions?

On està ubicada la companyonia entre dones en aquesta situació?

No cal dir els noms dels qui manen, ni dels que, des de postures ridícules i excuses vergonyoses es creuen que manen, titelles ridículs als quals els hi han tapat la boca amb un feix de bitllets cada mes i un polsim de poder. Tothom sap de qui es tracta.

Normalment acabaríem, atès el ressò dels darrers anys, parlant de violència, o violències, de gènere, però avui no ho farem. La violència de gènere, és una branca més d’una violència de base a la qual ningú s’atreveix a demanar-li comptes. Avui no toca fer això. En aquests moments toca parlar d’una altra violència. Té un nom, que en principi m'he inventat a partir d’un altre ja existent. Aquesta violència l’he nomenat Men Too. A partir del Me Too, evidentment. Que d'on surt i quina base té tot això? En principi, la meva condició d’home i la meva edat em permeten parlar d’una cosa tan aparentment banal i moltes vegades pesada d’escoltar com la famosa “mili”.

Però hi ha més. El que m’acabà de decidir a escriure és el fet que no fa gaire vaig veure un documental intitulat “Et faran un home” a TV3. A part que se n'hauria de fer moltíssima més difusió, de dur-lo a àmbits com les escoles i d’altres i preguntar-se el PERQUÈ de la salvatjada que es mostra en aquesta història verídica que se’ns narra i preguntar a la gent de diferents àmbits que els sembla tot el que allí se’ns explica, us faré cinc cèntims de l’argument. I després vindran les conclusions.

El documental recull el testimoni d’uns quants homes dels quals la majoria els hi toca fer el servei militar a Vielha (en aquells temps Viella). Únicament un dels testimonis es va presentar voluntari per anar a aquella caserna.

Aviat s'adonen d’on s’han ficat. Vexacions, pallisses, insults. Un dels rituals “d’iniciació” consistia a ficar a un recluta a una taquilla i llençar-lo escales avall armari i contingut. I el contingut, recordeu-ho, era una persona humana.

Una de les observacions que més sorprèn fa referència al fet que els veterans, artífex dels maltractaments cap als acabats d'arribar, semblaven tenir tots els anys del món, carregats d’odi, de ganes de maltractar i de trencar el cos i la ment dels que no sabien encara on havien arribat.

Un dels que hi va fer la “mili” és un crític de cinema famós que va ser violat tres vegades. Ningú va sortir a defensar-lo.

Si això ja és més que indignant, cal escoltar els minuts finals del programa, on es parla de gairebé tres-cents “suïcidats”.

Però és clar, davant d’un exèrcit al qual als anys vuitanta encara hi campaven criminals de guerra a punt de jubilar-se, als quals ningú els va passar factura (Quin canvi democràtic es va dur a terme en aquells anys?) Doncs un canvi fet a mida de la supèrbia d’uns i la por d’uns altres. I així ens ha anat.

Qui demana explicacions a aquesta gent? Ningú.

Com a cosa més propera, us puc dir que tinc un amic que és set anys més gran que jo. Això vol dir que quan van atemptar contra Carrero Blanco jo tenia catorze anys. Ell en tenia de vint a vint – i – un.

Abans de fer el servei militar, aquesta persona ja havia militat en organitzacions clandestines que combatien el règim feixista que manava aquest país. I havia estat fitxat per la “policia” de l’època.

Quan va acabar el campament i va arribar a la caserna a la qual havia estat destinat, va ser cridat a part per un tinent coronel, que li va dir textualment:

-  Como eres un rojo de mierda te voy a enviar seis meses a la COE de Viella, a ver si tienes un accidente y te mueres”

Per sort el meu amic no es va morir allí. Però ho van intentar. I no era sol. Molts més van ser “castigats” per aquella mena de bèsties...

L’error de la nostra societat constitueix en atacar les branques de la violència que una colla d'individus carregats de poder permeten. Fa quatre dies que es pot començar a castigar la violència contra les dones, però s’acaba castigant al factor final del delicte. I prou. Ni partits d’extrema dreta que la Constitució de cada país hauria de prohibir, ni esglésies i religions que haurien de donar moltes explicacions del mal que han fet a la Humanitat, ni militars que confonen la defensa amb l’assassinat. Cap d’aquests ens socials ha resultat depurat.

Qui escriu això va estar a punt de morir per un error. Un camp de mines que s’havia de trobar a 200 metres de distància va ser mal identificat i les explosions es van iniciar a uns 20 metres d’on em trobava, amb més companys, oficials i sotsoficials inclosos. A córrer. Que les explosions venien cap a nosaltres.

En aquella època, va haver-hi militars que van fundar la UMD, de forma molt clandestina, ja que el darrer discurs de Francisco Franco va estar penjat de les casernes fins ben entrada la dècada dels vuitanta, quan feia gairebé una dècada de la mort d’aquella barreja de pobre home i monstre al mateix temps.

Però va haver-hi uns altres que es van apuntar a l'exèrcit des d’un punt de vista on tot importava un rave. Els importava una merda que a l'exèrcit hi hagués famílies afectes al feixisme en plena “democràcia” i l’ètica era una cosa que quedava més llunyana que la Galàxia d’Andròmeda. Aquests individus van ser els fundadors simbòlics d’una entitat militar que mai va existir de forma explícita, però les inicials circulaven d’una manera persistent. Eren els EMELT, inicials de: En Madrid Está La Teta. Una colla d’individus que assolien el funcionariat a través de l’Exèrcit de la manera en què Mariano José de Larra descriu el funcionariat castellà a finals del segle XIX. Model de funcionariat que encara dura i que algunes comunitats, entre elles la nostra, van cometre la cagada d'importar aquest model, amb totes les nefastes conseqüències que s’han derivat.

No m’estendré més en aquest assumpte. Ara venen les preguntes, les observacions i els raonaments. Que opinen els corrents progressistes d’aquesta forma de maltractament?

M’agradaria que, sobretot, algun corrent feminista digués la seva opinió sobre aquests desastres, més que res perquè els maltractadors d’aquesta història són els que han mamat una forma de violència que els pot induir a, un cop incorporats a la vida civil, agredir físicament i sexualment a qualsevol ciutadà/ciutadana.

Vosaltres creieu que la gent que va estar sotmesa a aquests maltractaments, en acabar la mili, automàticament els va passar l’angoixa? Ni de conya!!!

I els que van maltractar, són ara persones mentalment sanes?

Qui respon dels “suïcidats” que ara, després de més de quaranta anys, estan començant a sortir a la llum. Que sap la nostra ministra de l’Exèrcit sobre això? Sap de la magnitud d’aquesta tragèdia? I si ho sap, per què calla?

Per què no es va a buscar l’arrel de la violència, en lloc d'atacar només branques de la mateixa quan el poder ho permet?

A qui estigui interessat, a la plataforma 3Cat hi ha penjat aquest documental. Et faran un home. Emès el 3 de desembre de 2024. Mireu-lo i indigneu-vos. Aquest és l’enllaç.

https://www.3cat.cat/3cat/et-faran-un-home/video/6313181/

I esbrineu al vostre interior si no s’hauria d’engegar un moviment paral·lel al MeToo que s’anomenés com resa el titular d’aquest article: MenToo. Perquè a tots ens han enganyat, i els que van crear aquest model social són els pares dels quals ara ens “donen permís” per permetre que hi hagi una “certa llibertat”. I per què comença a ser urgent que diferents afectats per pràctiques violentes, s’uneixin en comú contra els qui la practiquen...