Relat curt 01

 

 

Un client misteriós

Els tons de la tardor havien començat a cobrir les poques fulles que hi quedaven als arbres, després d’un estiu prou calorós les hagués cremat abans que el cicle tardoral pogués desenvolupar la seva paleta de colors majoritàriament grocs, ocres, marrons, carabassa, grocs i tota la resta de mostrari tardorenc. 

Però aquell era un dia diferent. L’esperit del fred semblava haver-li donat una puntada al cul al poc temps que restava d’estiu i aquell matí, més semblant a un inici de dia de mitjans d’octubre, s’havia iniciat plovent.

Tot el que existia i podia ser percebut per l’ull humà estava banyat d’un gris plomís que propiciava a la melangia pròpia de la tardor, que invitava a veure aquell fenomen atmosfèric des de darrere d’una finestra, ben protegit per l’interior d’una llar acollidora.

O les finestres d’un bar, que era des d’on l’Eloi veia caure aquell xàfec, mentre l’Olaf estava fent feina darrere el taulell. Malgrat el mal temps, uns quants clients ja havien fet acte de presència només obrir. L’ambient d’aquell bar destinat a gent jubilada, estava tenint difusió i èxit.

Va ser en aquells moments de reflexió envers aquella beneïda pluja que va aparèixer algú completament acord amb aquell dia que semblava tret d’una fotografia en blanc i negre.

Duia un vestit fet a mida, un barret i una gavardina que recordava als detectius privats de les pel·lícules de cinema negre dels anys quaranta i cinquanta i un paraigua al qual una mirada experta podia endevinar que no baixava dels mil euros.

Es va treure el barret i la gavardina i els va deixar repenjats al respatller de la cadira de la taula que havia escollit per seure, mentre duia el barret a la mà i a l’altra, el paraigua. Es va dirigir a l’Olaf...

-  Bon dia. Aquest és el cafè on es troba gent jubilada que es conta històries de la seva època laboral?

-  Si senyor. Ara encara no hi ha gaire gent, però d'ací a una estona això estarà ple, i sempre hi ha algú o altre que explica alguna cosa. I sempre hi ha gent disposada a escoltar i a riure una estona.

-  I si la història no és per riure?

-  Home, també es pot contar. Té alguna cosa per narrar? Perquè si és així, malgrat la pluja, en menys d’una hora aquí s’hi trobaran una trentena de persones disposades, alguns a contar i la majoria a escoltar.

-  Tinc una història per explicar i em faria gràcia poder-ho fer aquí. Algú m’ha parlat d’aquest lloc, i és força suggerent. Senzill, com l’office d’un lloc de treball, i això evoca les bones estones que passàvem al treball quan era l’hora d’esmorzar o decidíem parar a prendre un cafè per a fugir de l'estrès per uns minuts. Mentrestant posi’m un cafè i una copa de brandi.

-  Si em permet la pregunta, quin brandi vol. No teniu aspecte de prendre Fundador. Com a cosa de “gamma alta” tinc una ampolla de Hors d’Age, que ningú demana.

-  Ja m’està bé. Mentrestant llegiré el diari.

-  Ara li duc la comanda.

Va seure a la taula i va repenjar el paraigua a la cadira i va dipositar el barret a la zona de seure d'aquesta. El diari estava lliure i sense més cerimònies es va posar a llegir. No va aixecar el cap del paper ni quan l’Olaf li va dur la comanda, però va deixar anar un “Gràcies” que va fer pensar al cambrer que aquell home hi veia a través del paper. Alguns dels clients s’havien fixat en ell, però no semblava importar-li gens.

Al cap d’un quart d’hora va començar a arribar més gent, fins que el Juanito, amb quatre companys més, va aparèixer. L’Olaf li va fer un gest, i el Juanito es va dirigir a la barra.

- Aquell senyor vol contar una història...

-  L’elegant? M’he fixat en ell només entrar. Però segur que té quelcom interessant que explicar...

Es va dirigir cap a la taula on hi havia el visitant i li va dirigir la paraula.

-  Bon dia. M’ha dit el cambrer que té una història per explicar. És interessant? La majoria d'històries que es conten aquí són de registre còmic, de riure...

-  En aquest aspecte no el podré complaure, almenys no del tot. Si bé la història en si té un moment que pot arribar a fer gràcia, tampoc és una història totalment trista. Té una certa tensió i dramatisme. Com a mínim us interessarà, ja que no és gaire freqüent que a algú li passi el que us narraré.

-  Doncs aquí hi ha una colla de gent i si voleu...

-  Quan vulgueu...

-  Us anunciaré. Quin és el vostre nom?

-  Podeu dir que em dic Artur...

-  D’acord. Dedueixo que no és el vostre nom, però si ho voleu així...

-  Endavant...

En Juanito va dirigir-se al que es podria definir com a centre geomètric del local i un cop allí, va aplaudir amb tota la seva força fins que la majoria de rostres es van girar cap on provenia aquell soroll. Llavors va demanar silenci i va començar a parlar:

-  Nois, avui tenim un nou company d’històries que a més sembla que ens narrarà quelcom diferent del que estem acostumats a escoltar, però que promet ser molt interessant. Endavant Artur...

Mentre el Juanito el presentava, el suposat senyor Artur es va aixecar de la taula i va seure a un tamboret de la barra, des del qual se’l veuria millor i la seva veu arribaria més lluny. Quan es va sentir còmode en aquell seient, va començar:

-  Bon dia a tothom. El que ara us contaré va passar de veritat, però no diré el lloc ni l'entitat ni els noms són els reals. Hi ha dos personatges principals. Un va ser sotsinspector de policia i no va rebre el reconeixement que es mereixia, si no almenys hauria arribat a comissari o algun grau superior i l’altre es va dedicar al món de les finances, amb bastant d’èxit però amb més d’una trapelleria duta a terme dins del món de la banca. Comencem pel primer personatge, el que li va passar i com estava relacionat amb el segon.

Una visita a Urgències

El Guillem estava fart de pensar sempre en el mateix, però el món de les seves idees escapava al seu control de forma intermitent i llavors començaven els problemes que el duien al caos i a la tristesa. Tristesa per no haver fet les coses d’una altra manera i tristesa també per l’inevitable. Però la seva vocació va ser la que va ser i allò no es podia canviar. I no es culpava per haver triat aquella opció. L'opció de policia enmig d’una dictadura tan salvatge com aquella. Pensava que podria estar per damunt de la ideologia d’aquella època nefasta, i alguns cops ho va aconseguir, però va pagar un preu elevat.

Es va negar a aplicar la brutalitat que es duia en aquell temps i això va fer que companys molt més incultes i agressius que ell anessin pujant dins de l’escala del cos de policia, deixant la part superior de l’escalafó atapeïda d’inútils, irresponsables i gent que no es paraven a pensar quan la situació ho requeria. Mentre que companys que van pujar a còpia de torturar a gent que l’únic delicte que va cometre va ser el de pensar eren ascendits a inspectors i comissaris, ell es va quedar en sotsinspector i allí es va quedar bloquejat per unes forces ubicades dins la policia que la “democràcia” no va saber ni voler netejar.

El curiós del cas és que Guillem no va ser promocionat al lloc que es mereixia, però els que el bloquejaven, quan no se’n sortien d’algun cas prou complicat, corrien a demanar-li ajut. Un ajut al qual ell no es podia negar, ja que ells manaven més, i la forma de tapar la seva incompetència era amenaçar amb represàlies si es negava a col·laborar en casos com assassinats, falsificacions o tràfic d’armes, drogues i similars.

I com assumptes interns feia com qui no veu, així li va anar. Mentre que els seus mal nomenats companys van jubilar-se amb honors i una bona paga, ell ho va fer amb cap acte de reconeixement i menys paga que els inútils. Això no hauria suposat gaire problema si no fos perquè la seva esposa, la Júlia, va començar a queixar-se de dolor crònic que ningú es va atrevir a definir com fibromiàlgia, fatiga crònica o quelcom similar, però la realitat era que quan el dolor arribava, la vida per la Júlia era insuportable i de retruc, la del Guillem, més que insuportable era trista amb una proporció d’impotència pel fet de veure a la seva esposa patir d’aquella manera mentre que metges es dedicaven a especular sobre que podia ser allò tan misteriós que feia patir a aquella dona d’aquella manera.

Així, cíclicament, les crisis de dolor portaven indefectiblement a la parella a urgències, on ningú sabia fer res més que ficar calmants i tornar a enviar-la cap a casa, amb un resultat poc o gens afortunat i que l’únic que aconseguia era preparar a aquella parella per la pròxima vegada que fes falta tornar a l’hospital.

Aquesta situació no va tardar gaire a repetir-se, i quan el dolor va semblar que no remetia amb l’arsenal de calmants que tenien a casa va dirigir-se a l’hospital. Després de tres hores d’espera i de la cara de nul·la comprensió davant del personal de triatge davant de la paraula fibromiàlgia, al final van rebre la visita d’un metge que com a mínim, semblava comprendre la situació. Després d’escoltar i de rumiar un parell de minuts abans de dir res, va parlar.

-  Mirin, el que els hi vaig a proposar no fa miracles, però sembla que és més efectiu per aquest tipus de dolor que tot el que hi ha fins ara. No guareix, però alleuja. Aquesta nit està de guàrdia la farmàcia més gran de la ciutat, en el que és molt probable que allí el tinguin. Si fos una farmàcia petita us diria que us espereu, però si voleu guanyar temps, podeu anar a veure si ho tenen. I si més no, us ho poden encomanar. La qüestió alleujar temps per calmar el dolor. Sol hi ha un detall important. No entra per la seguretat social i se’n va a les deu mil pessetes la capsa. Aquí teniu la recepta pel farmacèutic, però sol serveix com a què el metge autoritza que se us vengui, però es paga el total del medicament.

-  Gràcies, doctor. Ja heu fet més del que normalment fan per nosaltres. No vull ser descortès amb els seus companys, però és així.

-  Bé, jo us he recomanat el que he cregut més correcte. Cregui que aquestes crisis de dolor que són tan difícils de diagnosticar ens fan anar a tots de corcoll... aquí de moment no us podem fer res més.

Així que el Guillem i la Júlia van anar primer a casa i després ell aniria a la farmàcia de guàrdia a comprar el calmant. Però abans havia d’agafar la llibreta del banc i anar a un caixer a treure diners. No tenia prou efectiu a casa per a comprar aquell medicament. Va anar a un dels calaixos del despatx i ves a saber per què, no va trobar la llibreta bancària que compartia amb la seva esposa amb la qual es controlaven totes les despeses de la llar, així que en va agafar una altra a la que hi tenia unes cent mil pessetes que no es tocava mai i era sol per emergències. Va agafar-la, va dir-li a la seva esposa que anava a buscar el medicament i que tornaria tan aviat com pogués. I així va enfilar cap al caixer més proper, que era el de l’oficina on tenia tracte personal amb la gent que allí hi treballava quan hi havia algun problema, director inclòs...

Sorpresa, sorpresa...

Lògicament, estava una mica atabalat. És molt diferent, inclús sent policia, demanar calma als altres per un assumpte aliè, que demanar-se-la a un mateix per una emergència pròpia.

 Després de treure els diners encara hauria d’anar a la farmàcia. Per sort no era lluny d’allí. En aquella etapa de la seva vida s’havia venut l’auto i encara no havia decidit quin es compraria. La seva economia no estava per gaires alegries, però aquella situació li va fer veure que alguna cosa havia de fer. No va voler demanar un taxi, ja que entre el temps d’espera i anar a lloc ja hauria anat a peu. Però l’important era treure els diners.

Va inserir la llibreta i va ser llegida correctament després de llegir el PIN. Va demanar vint – mil pessetes i li van ser entregades sense problemes. I després la llibreta a la qual se li havia actualitzat el saldo. I va ser en mirar la quantitat quan es va haver d'agafar al primer que va trobar. En aquella llibreta algú, aquella mateixa matinada, hi havia ingressat deu milions de pessetes. I allí va entrar a pensar el cervell de policia...

Què podia estar passant? El primer que se li va acudir va ser que algú estava utilitzant el compte d’aquella llibreta, que feia més d’un any que no utilitzava,  per blanquejar uns diners que serien enviats a un altre compte corrent d’algun paradís fiscal. Instintivament, va mirar a l’interior de l’oficina, a veure si hi veia alguna llum, però no va ser així. I llavors, una veu a dins seu  li va dir que ja n’hi havia prou de fer el passerell. Va tornar a ficar la llibreta una vegada darrere l'altra fins que a la cinquena ocasió, el caixer li va dir que havia tret el màxim permès per aquell dia: mig milió de pessetes. Mig milió que va ficar a la butxaca interior de la seva americana. I va sortir del caixer d’aquella oficina, anant de dret a la farmàcia. Eren les quatre de la matinada i ningú, ni a peu ni amb auto va passar prop d’ell. En aquella època, mig milió de pessetes era una bona entrada per un auto, i va pensar que per primera vegada amb molt de temps la sort li havia donat una empenta. Però... que havia passat realment??

En una altra oficina

En una oficina del mateix banc en el qual el Guillem hi tenia el seu compte corrent, més propera al centre de la ciutat, i per tant sembla que de més categoria, hi passava quelcom estrany. Des de les tres de la matinada, el director, hi havia anat a acabar “feina endarrerida”.

Després de desconnectar l’alarma i entrar al seu despatx, es va dedicar a rebre unes quantitats de diner negre molt substancioses que ell s’encarregava de dipositar en comptes que feia molt temps que no s’utilitzaven, i menys a aquelles hores de la matinada, abans de llençar aquells diners al seu lloc definitiu, uns comptes corrents d’una illa considerada paradís fiscal situada al sud-est del Carib.

Per dur a terme aquestes accions reprovables disposava de tota una sèrie de contrasenyes que utilitzava sense cap mena d’escrúpol, malgrat que moltes corresponien a clients d’aquell i d’altres bancs que a aquelles hores dormien més o menys tranquils, completament aliens de quin ús se li estava donant als seus oblidats comptes corrents.

I llavors va ser quan va rebre la sorpresa. Dels darrers deu milions que havia “mogut”, algú n’havia sostret mig milió.

L’expressió de tòtil que se li va posar va donar pas a una cara de pànic similar a la que va posar la Shelley Duvall a El Resplendor quan el Jack Nicholson destrossa la porta del lavabo a cops de destral, ja que va recordar que aquells diners que estava movent fora del control de la Hisenda Pública no “pertanyien” a ningú de la banca, especulador o personatge vinculat al seu ambient laboral, sinó que pertanyien a un narcotraficant que fragmentava la seva indecent quantitat de beneficis en paquets petits, per dir-ho d’alguna manera, i un d’aquells paquets era el de deu milions. Bé, ara nou i mig. Allò era greu, ja que aquell individu no atenia a raons i no es tractava del mig milió, sinó que es tractava d’un personatge que enmig d’altres com ell havia de mantenir el seu prestigi no deixant-ne passar una, sense donar cap senyal de feblesa.

Quan aquest personatge va enviar als seus a investigar que havia passat, va considerar que mig milió de pessetes no valien escarmentar a un sotsinspector de policia jubilat, però el director del banc si que va ser alliçonat perquè allò no tornes a passar.

De cop, algú del públic, que escoltava embadalit, va preguntar:

- El van matar?

Abans que aquell personatge respongués, van rebre contesta de forma visual. Abans de continuar narrant, l’hipotètic Artur va aixecar la copa de conyac que s’havia dut fins a la barra, i en alçar-la a l’altura dels seus llavis tothom va poder veure que li faltava el dit índex d’aquella mà. Algú va decidir, ja fa temps, que el preu d’un dit de la mà dreta era de mig milió de les antigues pessetes.